TERRASSA FC

La dignitat del Terrassa

Després de gairebé mig any essent una societat limitada i de contínues maniobres basades en la mentida i l’engany que han malmès la seva imatge, el Terrassa Futbol Club està tocat de mort. La sentència sobre la liquidació del Terrassa Futbol Club SAD, que a data de 29 de juny de 2009 atorgava els drets federatius a T F C Sports SL, s’ha vist que no va ser l’encertada. És la primera vegada que un club de futbol de Segona B és gestionat per una societat limitada, una naturalesa jurídica que la legislació esportiva no permet, en principi, però que s’ha acceptat amb la condició que canviï en pocs mesos a club social o a societat anònima esportiva.

La preocupació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Terrassa ha estat empès pels esdeveniments a un precipici, a una situació crítica de la que serà difícil sortir, que manté enfrontats als propietaris de T F C Sports SL i a la massa social, l’afició i la ciutat, que demanen que el Terrassa torni a ser dels socis. A alguns els hi pot semblar que la indiferència és una forma de suport i no de desacord, però en realitat és mostra del desencís causat per un projecte que es venia ambiciós i que ha resultat ser un camp d’experimentació fracassat.

El Terrassa, ara, ni tan sols té president. Es tracta d’una situació inèdita en la centenària història del club egarenc. De les tres persones que varen començar al mes de juny, només en queden dos, ja que Kiko Sánchez va presentar la seva dimissió com a president el 28 d’octubre, després d’acusar Manel Ferrer de la gestió que havia portat al Terrassa al pou de la classificació.

Els treballadors de l’entitat porten mesos sense cobrar les seves nòmines, i les condicions de vida d’alguns se’n comencen a ressentir. També se’n ressent l’apartat esportiu, que, malgrat estar mal plantejat des d’un inici a conseqüència d’un projecte improvisat sense cap ni peus, necessita de futbolistes amb alimentacions adequades i condicions de vida dignes, condicions que ara, com en altres moments de la temporada, comencen a mancar. I el que més mal fa, segurament, són els deutes amb Pepe Mármol, un home ple de carisma i amb més de trenta anys a les esquenes servint al Terrassa; un home treballador com qui més i terrassista com ben pocs. No és tolerable maltractar una persona que ho ha donat tot per uns colors als quals ha dedicat la vida.

No sembla haver-hi cap sortida amb la societat limitada i, encara menys, mentre siguin els seus propietaris qui gestionin el club alhora que mantenen un buit de poder. La fractura social és evident, tant afició com jugadors ja no confien en els amos i, aquests, estan sols. I són ells qui tenen la clau per obrir la porta a qui pica per l’altra banda malgrat que ara només se senti el silenci.

Hi ha preocupació al Terrassa i cal que tota la ciutat ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar les accions, les obscures gestions, les falses paraules, que no només han conduït al Terrassa al pou de la classificació sinó que han retallat la dignitat de treballadors i aficionats.

No ens confonguem, el dilema real és avançar o estancar-se; l’acceptació de la voluntat general i d’allò que la situació del club requereix, o el bloqueig, l’allargament d’una agonia que no condueix enlloc. No només està en joc qui està al capdavant del Terrassa, està en joc el sentiment terrassista: aquell esperit que ha fet possible que la història del Terrassa es vagi construint des del 1906 i superant els moments més difícils. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que no se saben quines intencions tenen els propietaris amb el Terrassa, si quedar-se’l, vendre’l o fer-lo desaparèixer. Uns propietaris que com a responsables de l’empresa tenen unes responsabilitats amb allò que varen signar i que, com a persones, tenen l’obligació de complir, d’una vegada per totes, amb els seus compromisos i paraules. Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Els abonats paguen els seus carnets (sense tenir cap privilegi de veu ni de vot); contribueixen amb els seus ànims a donar forces a l’equip de la samarreta vermella quan els partits es posen difícils; vetllen pel bé d’una entitat centenària que, lluny de ser estimada per tota la ciutat, es troba amb enemics que els qui menystenen el Terrassa creen; són la base del Terrassa Futbol Club, el motiu de la seva existència. I ara han de ser els socis els qui juguin el paper principal en el club, un club de ciutat i amb projectes adequats a la realitat que viu. Un club, en mans dels socis, al que no s’ha de permetre caure en errors del passat ni a buscar-se enemics entre els aliats. Un club que superi les barreres i els murs construïts en els darrers anys amb clubs, institucions, empreses i persones.

Aquests dies, els seguidors del Terrassa pensen, sobretot, en la dignitat del Terrassa; convé que se sàpiga. I aquesta dignitat, el que en queda, està en mans de Manel Ferrer i Jesús Fernández. Són ells els qui han d’acceptar la realitat i prendre la decisió que més convingui al Terrassa.

Esperem que Manel Ferrer i Jesús Fernández decideixin atenent a les circumstàncies de l’entitat que tenen a les seves mans –que no és sinó la demanda d’un club social–, recordant que el futbol no pot ser mai un negoci ni permet jugar amb sentiments, perquè els sentiments són quelcom inseparable del futbol. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les contradiccions del Terrassa d’avui. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. Que cada vegada hi vagi menys gent a l’Estadi Olímpic, que no s’arribi als mil socis, que el silenci i un aparent passotisme hi predominin, no vol dir que no hi hagi persones que estimen al Terrassa i que estiguin disposades a liderar un nou projecte, un projecte de ciutat. No som davant d’un club, una afició i una ciutat febles, disposats a assistir impassibles al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem que Manel Ferrer i Jesús Fernández prendran la decisió correcta. Si és necessari, la gent que estima el Terrassa tornarà a articular la legítima resposta d'una afició fidel com és la del Terrassa FC i d’una ciutat responsable com és Terrassa.